“La cultura de la cobdícia, l’amiguisme i la intromissió política en les caixes d’estalvis espanyoles”, article del The Guardian

Traducció de l’article de Giles Tremlett, que compta amb declaracions destacades de la nostra diputada Mireia Mollà. [Original]

El comportament dels executius en les caixes d’estalvis espanyoles està sota la lupa precisament quan el sector es prepara per demanar el rescat dels contribuents.

Mentre els contribuents europeus es preparen per rescatar els bancs malalts, els fiscals anticorrupció, els acadèmics i els parlaments regionals han començat a descobrir una història de cobdícia, amiguisme i intromissió política que ha portat a la fallida a moltes de les principals caixes d’estalvi del país.

Amb el quart banc més gran del país -Bankia- reclamant 19.000 milions d’euros i les autoritats admetent finalment que seran necessaris 9.000 milions més per salvar a dues antigues caixes d’estalvi -CatalunyaCaixa i Novagalicia-, la preocupació se centra en el muntant creixent i en la manera en què s’han dirigit els bancs.

Els investigadors judicials analitzen també els pagaments a antics alts càrrecs i l’eixida a borsa de Bankia, en la qual 350.000 petits inversors van veure com dos terços dels seus diners s’esvaïen.

L’import total que han de pagar els fons de rescat europeu s’ha incrementat a causa de les indemnitzacions multimilionàries rebudes per alguns dels antics alts càrrecs poc temps abans que els bancs s’anaren en orris, així com per les decisions preses per membres no-qualificats dels seus consells d’administració que, ara, reconeixen la seua incapacitat per analitzar els comptes dels bancs. Consells d’administració abarrotats de llocs polítics i de persones que tenien un coneixement sobre la banca pràcticament nul -incloent, en un cas, un caixer de supermercat-.

Membres que sovint es limitaven a signar decisions que altres prenien prèviament i que, a més, eren recompensats amb llocs ben pagats en consells d’administració de companyies subsidiàries, amb viatges de luxe a llocs exòtics i amb “crèdits tous”.

Viatges a l’Índia, Xina o Chicago i els centenars de milions d’euros prestats a executius, directius i familiars van formar part del saborós plat de favoritisme polític i tràfic d’influències.

Els membres dels consells eren sovint polítics sense preparació i, per això, els investigadors acadèmics perceben una relació estreta entre l’import de la mala comptabilitat i la inexperiència, falta de qualificació i grau de politització dels consells directius.

Un comissió del parlament regional valencià està investigant com la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM) -descrita pel Banc d’Espanya com “el pitjor del pitjor”- va fer fallida el juliol passat.

“Que si vaig comprovar els comptes?”, respon José Enrique Garrigós, un modest home de negocis que va arribar a ser membre del consell d’administració de la CAM. “Mire, sóc un empresari corrent, no tinc el temps o la formació per fer això”.

Ell mateix va reconéixer que altres membres de la caixa d’estalvis, radicada a Alacant, a l’Est d’Espanya, incloïen un caixer de supermercat i un sociòleg. S’ha dit també que un professor de ball, un artista i un psicòleg universitari formaven part del mateix consell.

“Les coses que hem sentit són surrealistes”, diu Mireia Mollà, diputada regional del partit d’esquerra Compromís. “Encara no sabem quines van ser les indemnitzacions que van rebre els directius quan van abandonar el vaixell”.

Alguns membres del consell han suggerit que les actes de les reunions podrien haver estat falsejades. Pregunten, per exemple, si mai van ser consultats en assumptes capitals com els pagaments a executius o les advertències del Banc d’Espanya que la caixa estava en una situació molt complicada.

“Mai vaig veure les actes oficials a les quals la llei obliga”, declara Jesús Navarro, un altre membre del consell “excepte en la pantalla d’un ordinador”.

Per estudiar els comptes haguera necessitat ser una “superwoman”, es lamenta un altre membre del consell de la CAM. “No tenia els coneixements suficients: ni financers, ni legals, ni comptables… Els membres del consell no estaven obligats legalment a tenir cap tipus de formació o experiència”, afirma el seu company a la junta directiva Juan Pacheco.

Tot açò va deixar el control de la CAM en mans de Modesto Crespo, del director general Roberto López Abad i d’altres pocs directius -afirmen- amb el Consell limitat simplement a signar les seues decisions.

“No hi havia gairebé cap debat i les votacions eren… unànimes” declara Pacheco.

“Un consell d’administració a l’any s’organitzava a l’estranger”, comenta Navarro. “Jo em negava a assistir per principis”. Però, tanmateix, admet haver acudit a una reunió a centenars de quilòmetres -a Sant Sebastià- amb altres cinquanta persones: “Òbviament, vaig anar amb la meua dona. La resta del consell també va acudir amb les seues parelles”.

Durant sis anys, els membres del consell i els executius de més antiguitat -o ​​les seues famílies- van rebre 161 milions d’euros en préstecs tous, sovint amb interessos molt baixos, segons CCOO els mateixos executius han vist doblats seus salaris al llarg d’aquest període.

Les caixes d’estalvis en el seu conjunt van concedir als seus dirigents un increment del 50% dels seus sous durant aquest temps, encara que els beneficis només van augmentar en un 7%, afegeix el sindicat.

Mireia Mollà, la diputada de Compromís, va declarar que una forma de salvar els límits salarials en els consells d’administració de la CAM -una entitat sense ànim de lucre- va ser atorgar llocs ben pagats en els consells de companyies propietat -total o parcial- del banc.

Els polítics locals escollien a molts dels seus membres i usaven les caixes per finançar els seus projectes.

“L’ús de les caixes com a bancs per als governs regionals és part de l’origen del problema”, va declarar Álvaro Anchuelo, diputat del petit partit centrista UPyD. “Els van usar per finançar aeroports sense vols coneguts i parcs temàtics ruïnosos”.

Dos dies abans de la fallida de la CAM, el banc va prestar 200 milions d’euros a l’arruïnat govern de la Comunitat Valenciana -dirigida per companys de Mariano Rajoy al Partit Popular, que a més controlava la majoria dels nomenaments del consell-.

Part dels directius de la CAM havia optat per prejubilar -mentre el banc es dirigia al desastre; sis membres, incloent al seu director, López Abad, van abandonar els seus càrrecs amb indemnitzacions que en total van superar els 10 milions d’euros.

Històries similars de pagaments multimilionaris estan sorgint d’altres caixes, que ara han estat obligades a fusionar-se o ser absorbides per formar bancs comercials -amb les caixes d’estalvi com a accionistes-.

Bankia, per exemple, va pagar al directiu Matías Amat 6.200.000 euros en concepte de jubilació. Bancaixa, una de les set caixes que es van fusionar per formar Bankia, li deu encara a Aurelio Izquierdo 14 milions d’euros.

La CAM va ser nacionalitzada i venuda al Banc Sabadell per 1€, després de rebre 3.000 milions d’euros del FROB, que ara sembla incapaç d’assumir el rescat d’altres antigues caixes d’estalvis.

Els intents d’investigar Bankia han estat bloquejats pel Partit Popular al Parlament i en la pròpia Comunitat de Madrid, però el fiscal general de l’estat ha anunciat l’obertura d’una investigació. Dotze de les quaranta-cinc caixes que existien fa tres anys estan sent investigades per anticorrupció.

Dijous, el parlament català va aprovar formar un comissió per tractar els problemes de la banca en el seu conjunt.

“Si realment sabérem la veritat sobre Bankia i les altres caixes, els dos partits majoritaris -el Partit Popular i el PSOE- explotarien”, afirma Arsenio Escolar, director del diari 20 Minutos.

Arxivat en: Economia i Ocupació, Nacional

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *